Català
CastellanoHistòria
el coneixem- hem de situar-lo fa uns 60 o 70 milions d'anys. Anteriorment el mar ocupava aquest espai.
Poc a poc es va fent notar la influència romana, arriba a través dels camins: comerç, soldats, immigrants, aporten nous costums, noves, innovacions tècniques... És a partir de la segona Guerra Púnica -que enfronta a romans i cartaginesos pel domini de la Mediterrània, quan els romans s'estableixen definitivament a la Península i consoliden la colonització cultural i lingüística d'aquestes terres, ja entrat el segle I d.C.
A la llengua que es parla en aquesta zona s'hi van afegint termes llatins que, a la llarga, configuren la actual llengua romànica. El que també va penetrant lentament, junt amb la llengua i els costums, és la nova religió cristiana.
Durant el segle III l'Imperi Romà comença a trontollar a causa de les incursions dels pobles bàrbars: els visigots. I l'acaben fent caure. La Península es sumeix en dos segles de domini visigot, durant els quals el cristianisme impregna definitivament les seves gents.
Finalment, l'any 711 entren els àrabs i comencen a establir-se al territori peninsular. Són molts els avenços que aporten, tant pel que fa a la construcció de cases, carrers i camins, com acèquies, pous i bancals. En vénen de diferents ètnies i cultures i, amb els anys, acaben dominant tota la Península excepte el Pirineu aragonès i la Catalunya oriental, on s'hi han anat formant comtats ajudats molt sovint pels reis de França.
El territori islàmic acaba dividint-se en petits regles anomenats Taïfes, doncs és massa ampli i sovint difícil de governar. La comarca del Matarranya es troba inclosa dins la Taïfa de Tortosa.
El bon tracte que donen els àrabs berebers a la població autòctona segurament afavoreix la conversió a l'Islam de molta gent. A Pena-roja, de la forta i fecunda presència àrab, no n'ha quedat gran cosa. Potser el testimoni més representatiu és el topònim Masmut, nom d'una de les tribus berebers que es van establir a la zona (masmuda).
La Reconquesta cristiana no triga a fer-se notar: el rei d'Aragó Alfons I, comença a fer incursions a principis del segle XII. Però és Alfons II qui reconquesta finalment la comarca l'any 1169, ajudat pels cavallers de la Ordre de Calatrava.
Valorant aquesta ajuda, el rei cedeix el castell d'Alcanyís a la Ordre, així com tots els terrenys a ell vinculats, entre els quals trobem la Vila de Pena-roja, vinculada, encara, al castell de Mont-roig. La influència d'aquesta Ordre religiosa i militar és cabdal per entendre el desenvolupament de la comarca del Matarranya.
L'any 1232 els calatraus d'Alcanyís concedeixen a Pena-roja la Carta de Població. Tot i això sembla que el títol de Vila no l'obté fins el 1337. Aquesta certa independència, i també la contínua vinculació amb l'Ordre de Calatrava, fomenten la fortificació i el creixement de la Vila i també la construcció de la nova església de la Mola. Cal dir que antigament el poble es trobava al capdemunt de la Mola i que l'església a la que ens referim segurament va ser construida damunt del temple de culte que haurien utilitzat els àrabs.
És en aquesta època quan apareix la imatge d'una Mare de Déu entre unes romigueres, damunt d'una font situada entre el riu Tastavins i el barranc dels Salzes. La llegenda diu que va ser trobada per dos pastors. La gent de la vila, emocionada, va decidir portar-la en processor a l'església de la Mola. Però sembla que la Verge trobada volia quedar-se al lloc on l'havien trobat. Tres vegades es va repetir el viatge des de la romiguera fins a l'església de la Mola i viceversa. Aquest fet els va fer decidir per la construcció d'una capella allí on la Verge havia aparegut. El problema requeia en el terreny, doncs era freqüentment innundat per les aigües del Tastavins. Per tant, van resoldre construir l'ermita una mica més amunt però, en portar-hi la Mare de Déu, aquesta va tornar a baixar al seu lloc i, finalment, van haver de ficar-hi una rèplica que encara es conserva en un dels altars de l'actual església del poble.
L'Ermita de Dalt és construïda entre 1340 i 1346, construcció certament ràpida, de la qual donen testimoni les poques marques de canteria que hi apareixen. Aquestes marques podríem dir que són les firmes dels pica-pedrers, fetes amb l'objectiu de poder fer el reconte de la feina feta.
Es tracta d'una ermita senzilla i medieval, de les primeries del gòtic. L'escultura que hi trobem, en els capitells, les finestres, la portalada i el timpà, té un fort contingut didàctic i evangelitzador i, alhora, una clara reminiscència simbòlica del romànic. Són moltes les al.lusions a dualitats com el bé i el mal, la salvació i la condemna, la virtut i el vici.
Però el que és realment ressenyable d'aquest edifici és el treball mudèjar pel que fa a l'art de la fusteria. La porta d'entrada original i el sostre artesonat policromat són realment dos grans tresors. Poc estudiats, també cal dir-ho.
Elements que s'hi repeteixen són les estrelles de vuit puntes (element simbòlic de l'islam) i, amb profusió, l'escut amb la creu de Calatrava.
Aquesta ermita significa prosperitat per a la Vila de Pena-roja. Es converteix en un important punt de romeries i adoració mariana.
A mitjans del segle XIV, el Matarranya pateix una forta epidèmia de pesta negra. Dins d'aquest context es forja l'estreta relació entre els pobles de Vallibona )província de Castelló) i Pena-roja. La tradició explica que a Vallibona la pesta va fulminar a la majoria de població jove i es van quedar pràcticament sense dones. Així, el capellà del poble amb set fadrins van emprendre el camí de Pena-roja a la recerca d'alguna solució al seu problema. Després de dormir a l'Ermita de Dalt i de parlar amb els pena-rogins, set mosses del poble van marxar amb ells cap a Vallibona per tal de repoblar-la. Els dos pobles es convertiren en germans. I començà la tradició d'emprendre cada set anys el mateix camí per a donar les gràcies al poble de Pena-Roja i a la Mare de Déu de la Font.
En aquesta època, les famílies més riques i influents de la Vila creen fundacions i Confraries. La Confraria de La Mola s'uneix a la Confraria de La Font. L'any 1341 el rei Pere IV d'Aragó visita Pena-roja i és proclamat Confrare Major de dita Confraria, cosa que li dóna molt de prestigi.
A partir de l'Ermita de la Font neix, a poc a poc, el Santuari. Entre els segles XVI i XVII a l'ermita se li adossa un claustre que fa la funció d'hospederia i, més endavant, durant els segles XVII i XVIII, s'acaba construint una nova ermita, més gfran, just damunt de la font, on originalment s'havia construit la capelleta per a la Verge apareguda. L'Ermita de Baix és d'estil barroc.
Situem-nos, però, al segle XV. El seu inici ve marcat per la desestabilització de la Corona d'Aragó com a conseqüència de la qüestió successòria en morir Martí l'Humà sense successor. Finalment és coronat Ferran I. I al morir aquest el relleva al tron el seu fill Alfons V el Magnànim. L'any 1458 mor i és coronat rei d'Aragó, Catalunya i València el seu germà, Joan II. L'enemistat entre aquest rei i el fill d'Alfons el Magnànim i hereu de la Corona -Carles-, provoca confrontacions socials de tot tipus; molta part de la població de Catalunya i Navarra és partidària del príncep i hi ha aixecaments en contra del rei; en canvi, l'ordre de Calatrava és partidària del rei. La guerra està servida i Pena-roja en rep les conseqüències. Finalment, el príncep Carles mor i uns anys després el segueix el rei. Immediatament és coronat rei Ferran II el Catòlic, casat amb Isabel de Castella. És a partir d'aquí que es comença a notar la pressió de la Inquisició, els calatraus van perdent poder progressivament. L'any 1492 els jueus són expulsats del territori.
Cal ressaltar un privilegi concedit per l'ordre de Calatrava a la vila de Pena-roja l'any 1471: es concedeixen 15 dies de fira anual (els primers de setembre). 
Aquesta fira té lloc a la vora de l'Ermita de la Font.
El segle XVI és important per al creixement de Pena-roja; la construcció de noves cases, la Casa de la Vila, la llotja, el nou forn, la presó, alguns masos. També es promou la construcció de l'Ermita de Baix. Alhora, es genera nou conreu de vinya i olivera.
Aquesta època és també la dels bandolers de camins, masos i ermites. Tot i això, el comerç creix considerablement. Pena-roja és un lloc d'unió entre el mar (Vinaròs) i l'interior (Baix Aragó).
L'any 1610 es produeix, a l'Aragó, l'expulsió dels moriscos. Milers dels antics mudèjars es veuen obligats a emigrar, tot i això, moltíssims ja s'havien vist obligats a convertir-se amb anterioritat.
A partir del regnat de Felip III comencen els problemes: durs impostos per mantenir el gran cost de les escomeses contra França (Espanya pretenia la seva hegemonia a Europa). La Guerra dels Segadors s'insereix en aquest context. Els catalans es revolten farts de la presència de tropes espanyoles dins del seu territori i acaben demanant ajut als francesos per tal de fer front al vandalisme espanyol. Aquesta guerra no deixa indiferent les terres del Matarranya.
Poc després, a principis del segle XVIII, una altra guerra, la de Successió. Aquesta enfronta els partidaris del rei Borbó amb els de l'Àustria. Acaba amb la victòria de Felip V i significa la imposició de l'absolutisme més centralista a tot el territori espanyol. Tot i amb això, el segle XVIII és també un segle d'innovacions i il.lustració. Època en què els calatraus ja no tenen cap influència i una nova classe social, la oligarquía, va prenent forma.
Pena-roja segueix creixent. 200 anys després de començar les obres, s'acaba l'Ermita de Baix, al Santuari de la Mare de Déu de la Font.
Al poble també es comença a construir una nova església, ja que la de la Mola s'havia quedat vella i allunyada de les noves vivendes.
Al segle XIX hi continua havent conflictes que incideixen directament sobre la comarca, tals com la guerra de la Independència i les contínues guerres carlistes. Precisament Beseit va servir d'enclavament important pel general Cabrera, on es va fer fort en vàries ocasions.
Arribats al segle XX, la història se'ns acosta. Parlar de la Revolució Industrial i de tot el que va significar en quant a innovacions tècniques i científiques, filosòfiques i polítiques, és necesari. La societat absolutista va caure pel seu propi pes i no va tenir més remei que obrir-se als nous temps i a les noves dimensions que prenia la vida. Amb aquesta revolució va anar canviant la concepció del món i de l'home. Els canvis es succedien ràpidament, la gent es movia, inquieta, buscant una vida millor, pensant por sí mateixa.
Aquesta ràpida evolució social va ser frenada radicalment l'any 1936 amb la Guerra Civil Espanyola i, després, amb la pos-guerra.